"És molt difícil ser entrenador de futbol" per Andrea Orlandi (jugador del Brighton & Hove Albion FC)

Per l’amistat que ens uneix i perquè em sembla genial la teva iniciativa de crear una pàgina web, em permeto el luxe d’escriure dues línies sobre la meva idea respecte a la figura de l’entrenador de futbol per un futbolista professional, que és el meu cas. Tot vist des de la meva perspectiva i amb un toc molt personal, ja que sé que no és fàcil aquest càrrec, sobretot des que fa dos anys vaig començar el curs d’entrenador al Regne Unit.

He tingut tècnics de tots colors, tant a nivell formatiu com professional, i de cada un d’ells he après i m’han aportat coses, positives o negatives, que m’han servit molt.

Entrenador autocràtic o entrenador permissiu? Crec que els extrems mai són gaire positius. Potser seria millor un terme mig entre l’autoritari i l’autogestió? De totes maneres, penso que el més important per un entrenador és emmotllar-se a la plantilla que es trobi i saber quina actitud ha de tenir un cop hagi analitzat el grup humà amb què ha de treballar. La tasca més destacable per un tècnic del futbol actual és la de psicòleg: entendre el futbolista i, sobretot, tot el grup. Portar 25 jugadors, 13 dels quals una mica més malhumorats que la resta cada cap de setmana, no és fàcil.

Com s’afronta això? Amb sinceritat i autoritat. Tanmateix, autoritat no significa fer quatre crits, sinó que s’aconsegueix quan et guanyes el respecte de tots, cosa que és possible a partir de fets i demostrant que s’està capacitat per a entrenar a un nivell alt.

He tingut entrenadors que m’han deixat sord de tants crits i no han sabut treure res profitós de mi; en canvi, m’han dirigit altres que, sense aixecar la veu, han fet tremolar el vestuari. Aquests últims són els que realment et transmeten. A mi em va bé una metodologia d’entrenament basada en la possessió de la pilota i de molta intensitat, a altres els agrada més fer sessions llargues i més físiques, cadascú ho veu de diferents maneres. 

Malgrat tot, molts futbolistes coincidim a apreciar d’un entrenador és l’honestedat. No ens agrada escoltar històries inversemblants que justifiquin una suplència, sinó que preferim un “ tal està millor que tu, entrena fort i demostra que pots jugar".

En aquest sentit, m’he trobat en tot tipus de situacions. Per exemple, he coincidit amb un mànager sincer com Paulo Sousa, que et mirava als ulls i et deixava clar el que volia i de qui vaig aprendre moltíssim tàcticament.

Durant l’època que vaig jugar a la Championship vaig sentir moltes d’aquestes excuses que odio. Accepto quan no he de jugar i sóc d’aquells que s’exigeix moltíssim i lluita per girar la situació, però aquells dos anys no vaig saber-ne, o no em van deixar. 

En circumstàncies idèntiques es trobaven altres companys i no ens sentíem que forméssim part de l’equip, de les pitjors sensacions que pot tenir un jugador.  Intento ser objectiu i veure les coses des de tots els angles possibles, paraules que dic no per no haver jugar els minuts que esperava. Amb Brendan Rodgers (actual entrenador del Liverpool) vaig tenir un gran començament i, després d’un seguit de lesions, el primer any del Swansea a la Premier League vaig jugar sis partits. 

Tinc paraules dolentes cap a ell? No. Per què? Perquè em va demostrar que era un gran entrenador. Es va guanyar el meu respecte a partir de sessions d’entrenaments noves, per preocupar-se que aquells que no jugàvem rebéssim preparacions de qualitat, pel seu vast coneixement de futbol i, sobretot, per ser sincer amb mi. Mai em va renyar. Dono per fet, que m’hagués agradat jugar més, i potser m’ho mereixia, però mai em va vendre la moto, cosa que agraeixo molt. Va ser un any negatiu però, depèn com es vegi de ple el got, també vaig aprendre molt. 

Per no allargar-me més, us deixo un últim exemple. Una altra característica important per un entrenador és ser un bon motivador.  A l’inici de la passada temporada al Regne Unit,  venia d’un any dolent i necessitava algú que em guiés i em digués què volia de mi. Al primer partit de pretemporada l’entrenador no va especificar qui jugaria ni en quina posició. Així doncs, abans de sortir al camp, m’hi vaig dirigir i li vaig preguntar: “Mister, on vol que jugui?”. Ell va respondre: “Mentre et moguis, m’és igual”. Llavors em vaig quedar sorprès i perdut. Vaig pensar que ho feia amb mi perquè no li importava gaire, però jo no era l’excepció perquè era així amb tots.

Amb Gustavo Poyet, a Brighton, es va repetir l’escena: quan anava a sortir 20 minuts per debutar a casa, li vaig formular la mateixa qüestió. La seva contestació: “¿Dónde quieres jugar, en la derecha, izquierda? ¡Da igual, sos un fenómeno!”. Aquell dia vaig entrar al camp a menjar-me el món i així em va guanyar. Necessitava sentir aquelles paraules i en aquell moment. Va encertar de ple. 

Són dues maneres de fer les coses i d’entrenar que han assolit èxits; per tant, és evident que en el món del futbol no hi ha una veritat absoluta.