En primer lloc, voldria remarcar que, per entendre les
bases del futbol coreà, s’ha de fer més atenció al context social i històric
del país que a l’esport en si.
Tot aquest context com ha afectat, si és que ho ha fet,
al futbol? L’obertura sud-coreana ha fomentat l’aparició d’un perfil de
jugadors molt disciplinats, enormement treballadors, valents i amb aspiracions
per optar a les millors lligues europees. En aquest sentit, podem trobar diferents
exemples de futbolistes que participen a la prestigiosa Premier League anglesa:
Park Ji Sung, que milita el poderòs Manchester United; Lee Cheng-Yong, que ho
fa al Bolton Wanderers; Park Chu-Young, jugador de l’Arsenal; Ji Dong-Wong, del
Suderland.
Evidentment, hi hagut molts canvis en els formats de la
lliga i de la resta de competicions. Avui dia, 16 equips formen la K-League
(lliga professional de futbol coreà), i properament, es complementarà amb una
Segona Divisió que tindrà un sistema d’ascensos i descensos; així, es deixarà
enrere el model hermètic actual (similar al de la NBA de bàsquet).
La K-League està considerada una de les millors lligues
de futbol asiàtiques, probablement després de la J-League (lliga japonesa). El
recolzament i patrocini d’empreses potents que aposten pel futbol (Hyundai,
Samsung, Posco...), la incorporació de jugadors estrangers (brasilers la
majoria), l’herència d’estadis mundialistes a partir del 2002, els preus
econòmics de les entrades (inferiors al d’un cafè de qualsevol bar), els
obsequis habituals durant els partits (pilotes, banderetes...), els sorteigs de
cotxes per als aficionats durant els matxs, són algunes de les mostres de la
realitat del futbol coreà.
Tot i així, s’ha de continuar millorant. El beisbol és la
competència directa i potent del futbol, ja que les retransmissions atorguen
més cobertura a l’esport ianqui que a la nostra “estimada pilota”; per aquesta
raó, cal potenciar-lo fortament i, sobretot, cal augmentar més el nivell de
joc.
Com augmentar el nivell de la lliga?
Per a fer créixer el nivell d’una lliga com aquesta crec
que s’han de posar en marxa una sèrie d’iniciatives com les següents: Apostar
per tècnics estrangers amb metodologies contrastades, adaptar models
d’organització i de funcionament de clubs pioners, equiparar les dates d’inici
i final amb els campionats europeus, augmentar el nombre de jugadors estrangers
permesos per equip (actualment és un màxim de 3 no asiàtics per planter) i
potenciar cursos i esdeveniments de formació per als professionals del sector
(àrbitres, tècnics, representants, directors esportius...). Aquestes són
algunes de les propostes que considero oportunes.
Equips i estils de futbol
La K-League presenta un estil de futbol en relació a les
escoles, tècnics i escoles, diguem-ne així, que representen. Per tant, parlem
de partits molt físics, plens d’una lluita acarnissada per la pilota, on domina
la força i marcats per un gran entusiasme. Aquestes són les característiques fonamentals
dels esdeveniments futbolístics, que es desenvolupen setmana rere setmana, i
que enceguen Corea.
Com a exemple, i salvant les diferències evidents, el
futbol coreà estaria més en consonància amb el futbol anglès que amb l’espanyol.
Això si entenem l’anglès en el concepte més pur, el del seu origen, i no el que
s’ha vist marcat per excel·lents tècnics forans (com Rafa Benítez al Liverpool,
o bé Arsene Wenger a l’Arsenal) que han sabut quedar-se amb la part bona de
l’estirp futbolística anglosaxona i li han donat el toc necessari per fer-lo
més ortodox al joc de toc, més tècnic i tàctic. En contraposició, si mirem
l’estil del veí japonès, té més similituds amb l’espanyol, ja que té una
qualitat tècnica millor i fa un treball
més tàctic del col·lectiu.
Evidentment cada equip de la K-League presenta una
realitat i propostes de joc diferents. És normal veure plantejaments defensius,
amb cinc jugadors darrere i una sola referència a dalt; o bé, propostes
clàssiques amb dues línies de quatre, més les dues puntes; o, com el cas del
Chunnam Dragons, amb la línia defensiva sempre reforçada per un pivot que
bascula a l’espatlla de la seva segona línia, també de quatre homes, més un a
dalt. És a dir, plantejament de 1-4-3-3, però amb els extrems caiguts.
Una altra de les evidències dels equips de la K-League és
l’aportació dels jugadors estrangers i la “marca de la casa” que implanten.
Acostumen a tenir aquell punt de més tan necessari per a competir per a les
zones preferents de la classificació, i ho fan basant-se en les pautes de
l’estil de futbol del qual procedeixen. No obstant això, mentre el partit
avança i el cansament es fa notar, els equips es trenquen i, en general,
aquells conjunts que es noten més dividits, són els que viuen de la seva
aportació ofensiva. Per exemple, els jugadors sud-americans, brasilers la
majoria, normalment tenen aquest extra tan necessari en una competició exigent.
Però, alhora, solen dedicar-se menys a la fase defensiva. Per suposat, hi ha un
marge de millora i el bon ús de les substitucions durant els partits es
converteix en un argument clau per intentar controlar el rumb dels successos.
Chunnam Dragons
Crec que no hauria d’acabar aquest article sobre la meva
experiència en el futbol coreà sense mencionar un dels equips més importants de
la lliga, el Chunnam Dragons.
La meva vinculació laboral amb el club fa que sigui més
factible la valoració del seu planter, equip i les formes.
En general, la predisposició inicial de joc durant la
majoria d’enfrontaments de la fase del campionat d’aquest equip va ser de
1-4-3-3.
Es tracta d’un grup jove, voluntariós i molt lluitador;
per tant, segueix el perfil coreà, com hem vist abans. Igualment, d’una banda,
disposa de l’experiència del porter veterà Woon Jae (pocs porters han estat
convocats per la seva selecció per disputar fins a quatre mundials). Per una
altra, els dos jugadors brasilers, Indio i Weslley, més el mig colombià, Javier
Reina, i el central australià, Robert “Corny”, confeccionen un bon bloc,
juntament amb la resta de components.
Futbolistes com Seung Hee, que actua com a pivot
defensiu, i Hyung Seung, que juga de pivot ofensiu, són els que completen la
base de l’armadura de l’onze inicial. El primer té una envejable capacitat per
a la passada llarga i, alhora, és un jugador que tanca bé els espais darrere
dels altres dos pivots. Un d’aquests, H.S, està cedit del Seul FC i és dels més
talentosos del col·lectiu per la gran mobilitat, bona última passada i gran
capacitat per a desequilibrar per ell mateix, malgrat la seva poca alçada. La
línia defensiva no es complica, ja que se segueix un futbol eminentment
pràctic. També caldria destacar tres jugadors que van assistir al Mundial Sub’20
disputat a Colòmbia: Kim Young Wook, jugador fort, jove i amb caràcter; el
davanter Lee Jong Ho, pura energia i força; el defensa Hwang Do Yeon,
excel·lent en el joc aeri i amb una bona sortida de pilota.
Si ens cenyim només a les dades, l’equip ha donat un pas
endavant en relació a la temporada anterior. Es van aconseguir 39 punts, cosa
que vol dir 7 més que l’any anterior. I, per si no fos suficient, l’estadística
és molt positiva si observem el nombre de gols encaixats: només 20, fet que el
situava al rànquing d’equips menys golejats del campionat per davant dels 27
del Jeonbuk Hyunday i el Pohang Steelers, primer i segon classificat
respectivament.
Com a dada més negativa, s’ha d’esmentar la dificultat
per anotar gols. Sens dubte, la sortida de Ji Don Wong, davanter titular de la
selecció nacional, al Sunderland (Premier League) no ha ajudat en aquesta
faceta tan determinant del joc.
Futur
La millora del nivell futbolístic de les lligues
asiàtiques, com la japonesa, coreana, i una xinesa emergent, sumat a les
mostres evidents d’èxits d’alguns dels seus jugadors en lligues de renom, i la
situació competitiva que es viu a Europa per trobar futbolistes que nodreixin
els seus tornejos, presenten una visió positiva del panorama. Tant de bo sigui
així.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada